Resolució

y contra mi, de nuevo
--por encima de todo, ser feliz—
voy a tomar esa resolución.
Jaime Gil de Biedma

Arrossego un sac d’agonies sense fons.
Rossego un sac de pors.
Sego un cul de sac, cec
com un pou sense fonts.

Guspireges a prop, goig lluent, alegria
rajant; enllà la runa meva, rius.
I el pou sec deleja el doll.
I el gris et vol el groc.

Mercadera sagaç,
canvio sac de gemecs
per llàntia vella.

En el bescanvi,
besllum d’amor,
ball de rialla,
fuig el dolor
(fuig, amb ell, també el so).

Frego el metall, però el geni
dels versos
que s’arraulia al sac,
entre les agonies,
ha abandonat el cau corcat pel goig.

Escric, i ara el poema em nega tot desig.

Caliu

Passegem del bracet per les terres vermelles,
arreu ragen per a tu rialles i vins, però endins
hi duus el fred.

I em retreus que és de més gruix el meu abric,
que tu esternudes més;
que el teu enyor de nit és més glaçat, més cru,
que el meu enyor de nit.

I corres a atrapar les teves terres verdes,
orfe de llars que et llevin de ser sol,
de defensar-te sol,
de passar sol la puta foradada del dol,
més fosca, dius, més fosca
que la meva.

El fred que et glaça l’espinada
no la treu pas, la meva esgarrifança.

El gel que et gela la mirada
per què em retreu el gebre als ulls?

Ni que se’t congelés el cor
jo no seria pas menys fredolica.

L’amor no és un concurs vejam que és glaça més.
L’amor no és una cursa vejam a qui li correspon
l’estufa.

L’amor és una dansa que ha de fer passar el fred.
El teu, que et glaça el moll;
el meu, que em bull al coll.

I abraçats sense abric, enfredorits tots dos,
compartir el tros d’escalf del tió
que encenem al cor de cada enyor,
al cau de cada pena,
sigui teu, sigui meu,
sigui nen, sigui nenes.

I en la terra dels verds
i en les terres vermelles,
compartir el fogar encès i estufar les idees,
generosos de sol.

I, còmplices del fred, encendre primaveres.

I agafats de les mans saltar junts les fogueres
que ens han de dur a l’estiu.

A sou

No me l’has demanada pas, la mà,

però jo m’entesto
a regalar-te la mà,
a regalar-te el braç.

M’esqueixo
sense queixa, aparentment
amb gust, però és a desgrat de mi
que et dono el que no em dono.

Tot m’ho he robat,

i ho he robat per a tu,
piratejat per a tu
com un bandit a sou.

I el sou, el teu amor.

Mai no seràs grisa

aquest poema estira un vers de Jordi Valls

gràcies, Jordi!

Mai no seràs grisa,
aura, oreig o brisa,
mai no seràs grisa.

Malgrat espernegui la vida enforcada
per l'ham de la gana, per la crueltat
gratuïta, agra,
cendrosa de viure;
malgrat la grisor del full de periòdic
on raja l'arpó;

malgrat la blancor negra, quotidiana,
que trama la por
i en fa una divisa,

mai no seràs grisa.

Onada de flama, la llengua vermella
l’entrefosc atia;

al roig,
a l’encesa,
abranda la plana

i adéu calma llisa.

Mai no seràs grisa,
aura, oreig, o brisa,
mai no seràs grisa;

només cal llegir-te.

Dissabte estès

vol vertical: estol de roba estesa al forat de l'aire

Sembra

Terra batuda, m'encomano a uns dits;
sembren en cada clot una llavor
que no germina.

No grillen els petons.
No m'adoben, els mots.

Enguany tindrem mala collita d'alegria.

Escriure és respirar

Cada jardí que enfilo mira d'atrapar un mossec de llum, les paraules són llavors que potser un dia seran vers, però per això els cal un mossec de cel: aire als pensaments, i pensaments enlaire!

Cadascú, des del pam de terra on és, mossega l'aire, mira d'atrapar el tros de blau que li cal per a respirar. N'hi ha que és per a respirar que escrivim.

Gràcies Manel per aquest teu mossec de llum:

A brins

"Tu ho has volgut,

que et trenes com un fil amb el seu fil

i retorces la corda". Gabriel Ferrater

Me’n vaig a brins, a brins,
amb el fill, amb l’amic, amb l’amant, amb la mare,

es va endur un ble de mi la joia del meu pare
--un ble que crema encara.

Esvorada dels meus, esblenada pels altres,
me’n vaig a brins, a brins,

a brindar amb les paraules.

Massatge (II)

Deixaré caure els dits damunt l’espatlla nua
dels teus versos ferits, i en cada contractura
desnuaré secrets empedreïts de runa;
fòssils sota la pell,
aigua sota la duna.

Deixaré caure els pits damunt la plana bruna
del teu cos, i escriuré la pell amb mots d’escuma.
Cada quist, cada banya, serà engruna, una engruna...
Cada crit deslliurat,
un udol a la lluna.