dilluns, 14 de desembre del 2009

Atalaia

que la càlida fressa de l’estiu
és una festa rere el finestral
Anna Akhmàtova

Tinc el núvol i el nòdul a l’alçada dels ulls:
la levitat i el roc.

Enllà, al cel sense fi, dansa la broma blanca.

Mentre el nòdul −l’escull-
és una brossa a l’ull: el mal, dintre de casa;
còdol com cop de puny, pesantor d’ancoratge.

Fora, la vida passa, lleugera, i passa lluny.

Si una estaca m’aferra a la terra que vull
és al preu de ser llast de densitat feixuga:

el pes del pensament,
el pas de la tortuga,

força de gravetat
que no en sap,
de volar.

Enllà va el borrissol, enllà la ploma, el floc,
enllà el núvol que roda com un cabdell de llana.

I jo clavada al vidre de la finestra fito
l’obstacle, i dic adéu a la vida que plana,
ingràvida, al cel ras.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Instància

En un llampec,
en un pensament,
en un batre d’ulls,
instantàniament,

tornaré a ser aquí,
tornaré en un ai.

Més, ai, ara em cal
fugir en l’ai que fuig:

perdre’m en un llampec,
volar en un pensament,
morir en un batre d’ulls;

viure per un instant en l’instant viu
que fuig; es perd, vola i es mor, i riu
com no en sabem.

diumenge, 6 de desembre del 2009

Orgull

Cap carrer no durà mai el nom del meu pare,
cap biblioteca, cap mercat. El seu nom,
que avui llegeixo imprès per primer cop
en un diari: ha mort cristianament,
no serà mai en cap enciclopèdia
ni a la contracoberta de cap llibre
ni rubricant pintures de museu. El nom
que vull que dugui avui aquest poema:
López i Fabregat, Josep, és i serà
desconegut, romandrà sols en la memòria
d’alguns: pare d’ofici, amant espòs, amic,
avi de vocació i de devoció, secret
poeta autor de pàgines inèdites que hauran
estat coixí, influència vital i literària
de la desconeguda, impublicada, nova,
original, inèdita lópez que sóc.