Tardor

De la tardor de les llibretes cauen

els fulls occits.

Les lletres xopen les voreres.

De les branques dels braços

cauen els versos,

fins a deixar-me

nua.

Exposada als ulls crus del vostre hivern.

Coses

Sola en un món de sols, les coses m'acompanyen,

fins diria que tenen ànima, que són,

les coses, més animals que coses; les coses,

més persones que tu i que jo. I fa por

constatar que aquest vespre prefereixo a prop

qualsevol cosa que tingui botons: start

i off, qualsevol cosa que pugui apagar

quan en tinc prou: el llum, la cafetera, el foc,

el mòbil, el cotxe, la xocolata, el rom.

A tu no, que tu em vols sempre en on, i aquí em tens

buscant un lloc on amagar-me del bluetooth,

que no puc més amb la tarifa plana de

l'amor, que em pesa aquesta sort amb sabatilles,

l'exigència desidiosa del ja et tinc. Jo,

que sóc tan jo en les coses i que puc quan vull

tancar la porta, tancar el llibre, tancar el facebook,

tancar els ulls. Fins deixar de ser jo. Morir

en mi o desaparèixer al cor del meu sofà

fins no sentir-me ja el batec ni esperar res

més que l'escalfor dels coixins, que no demanen

pa ni mai no donen cap cos per conquerit.

Sola en un món de sols, cosa en un món de coses

que no saben llegir. Tampoc, aquest poema.

Pare

Dels seus ossos se n'està fent un roure.

De mort per força amor ha de fruitar.

Abraço l'arbre on de petita

penjava el gronxador, i esclata

el seu somriure.