Llum

Deu anys fa ja que les branques s'enfilen
més enllà del que m'abasten els ulls.

Deu anys que els dits em riuen, treballen i ploren
per causes que no són el no tenir-te
i en cada nova lluita diària, com s'allunyen,
pare, dels verds i els blaus de les fulles més altes!

Com s'enfonsen, els dits, per adobar
la terra! Talment com les arrels,
no en saben res, de cofes
enllà del seu treball.

Ben arrapada al tronc, com l'escorça al
designi de créixer i de morir,
i de morir per créixer.

És quan els tanco, els ulls,
que de la llum que mous en puc sentir la fressa.