jardins verticals

El meu micropoema per a Aayat. Participa-hi!

2012-02-14T09:09:00.000-08:00

A l'arrel, la llibertat
--germina el cor de la terra.

Als teus versos, el demà
despuntant:

la primavera!

Penja-hi el teu a http://web.es.amnesty.org/micropoemas-bahrein/index.php

Poesia II

2012-02-12T09:24:00.000-08:00

Entre el martell i el pètal,

un passadís secret.

Rancúnia

2012-02-04T17:07:00.000-08:00

Viure amb rancúnia és viure a ran
d'una por difunta que romanceja
encara, arrossegant cadenes...

No vulgui el cor que el país del mai més
amb tu, es torni el país del sempre més
sense tu. No vulgui el cor viure a ran

d'una lluita entaulada a deshora.
Ara i aquí, eximir; ni minvar, ni marcir-se.
Guaita la sang, com s'escola sense raó!

Poesia

2012-01-31T07:41:00.000-08:00

Contra la narració contínua dels dies, el truc intermitent.
Contra els mals crònics de la carcanada, el trau net:
punció fins al moll. I, en girar cada cantonada,
l'encontre impossible.

Tall

2012-01-27T09:48:00.000-08:00

La pell no en té, d'orgull;
sucumbeix si la toca
l'enrabiada de l'aigua.

La pell no en sap, de sal
corcant genives.
La pell sap de la set.

I del deler dels porus
boquejant.

I del caire esberlat
de l'ona.

I del ferro
al llavi.

Màgia

2012-01-08T07:11:00.000-08:00

No amaga el palmell clos cap tram de corda
que em resisteixi a deixar anar. No hi ha truc,
ni existeix aquell lloc que guardo per
a mi i que et fa malfiar de si
menes en va regnes d'or impossibles.

Guaita el palmell obert i digues si
albires, en plecs i artells, cap país
que no hagis trepitjat amb peus nus
algun vespre d'hivern buscant recer
o abric --l'esparadrap empara el polze
alaferit pel pelador de fruita.

Cap molla per aquí; cap molla per allà.

No amaga el buit macat que t'ofereixo
cap sí dissimulat sota la màniga. Tot és os,
i no és per omissió ni per reserva
que fermo el nus que sega l'encanteri,
que sóc aquest forat que et nega el niu.

No t'he robat cap sort; pots regirar butxaques.

Els meus versos en altres jardins (II)

2011-12-28T02:28:00.000-08:00

Altres blocs es fan ressò dels meus versos, moltes gràcies!

http://bibliopoetiques.blogspot.com/2011/08/lianes.html

http://lamarquemainocalla.blogspot.com/2011/06/plou-laura-lopez-granell.html

http://poeticacrapulistica.blogspot.com/2011/08/poemas-de-la-laura-lopez-granell-acabat.html

Agbar

2011-12-04T10:30:00.001-08:00

(a Jean Nouvel)

"Pensant ecològicament, la densitat ajuda

a racionalitzar els serveis i a evitar molts desastres.
Les torres (com els poemes) serveixen per a això.

Ara bé, una torre requereix encara més
atenció que la resta d'edificis, li cal
un sentit
profund,
(com al poema)
pregona
altura.

El que jo retrec a la majoria de torres del planeta
és que no tenen cap arrel: són (poemes)
intercanviables.

És terrible veure edificis (llegir versos) que no saben
on són".

Llibertat

2011-12-02T14:11:00.001-08:00

Ni el nas de mocs, ni l'osset de peluix
caigut als peus del llit, ni tants malsons
reals o imaginaris. Ni la tos
del vigilant de les parets, ni el canó
de l'aixeta degotant.

Ara sé que no eren pas les teves pors
sinó les meves, la causa d'insomni.

La por a no tenir lloc, la por a que em manqui
l'aire --només a les tres del matí,
quan tot calla i ningú ja no em reclama,
el gruix es torna feliçment respirable.

La nit m'ha reservat una cadira. Per a mi?
Ja m'espavilo. Oh, gràcies!

Paladejo aquest temps robat al son
en un mossec de xocolata negra.

Ulls com a plats em vigilen el tros
--si els tanco potser torno a ser ningú.

Ce(ment)iri

2011-11-06T09:33:00.000-08:00

La ment dorm al cementiri
d'elefants, i les paraules

són flors de plàstic enceses
per clarors blanques de ciri
a la frontera del nínxol:

ullals vius d'idees mortes.

Devora

2011-10-29T08:06:00.001-07:00

La ment és dins la mentida;
el verí, dins la veritat.

Per sortir de l'atzucac, m'agafo a un pre-
sentiment que té les ales
de cera.

Volo massa a prop del cor.

Daina

2011-10-23T09:54:00.000-07:00

Equivocar-se de camí
no serà mai un encert, ni
la solució més econòmica.
Esgarriar-me, quan buscava
una drecera; heus aquí
la pressa amb què sempre ensopego.

Un cop més m'he allunyat massa de casa, sóc
--m'has dut, sender de dits-- lluny, massa
lluny de mi mateixa.

I és des de l'estranyesa d'aquest lloc desconegut
que vaig tornant a mi per un paisatge nou,
m'aturo en tot: hi ha un pou al marge del camí
ran de riu, i una evidència enfiladissa, molsa,
polpa a l'os de la pedra de sempre.

Em sento el pas lleuger com una daina jove.
Puc veure casa meva. No l'havia vist mai
des d'aquest lloc.

Clim-àtic

2011-10-17T10:59:00.000-07:00

Desgela

i, sota el gel, coves i rierols
de confiança plena.

Ragen els pous, i els rius
trepanen llum a les parets de glaç.

Forats!, per on no fugir més.
Forats on abocar-se a badar

boca.

El cofre

2011-10-12T04:12:00.000-07:00

"Per escriure has de tenir consciència

d'estil, d'artesania, i de la pròpia mort".

Jaume Cabré

Amb consciència de mot i consciència de mort,

que escriure és joc: el joc on em jugo la vida,

invento la mentida on desar els collarets,

els anells i les brides d'or, i el mapa difunt.

Invento fum, que el fum és la pell de la flama;

que el fum és la barana on s'aboca la fe.

Invento el vers, que el vers és la pell de la por.

Al fons de les ninetes i als polsos i als turmells

fogueres soterrades m'encenen els poemes:

veritats que mosseguen malgrat no tenir dents.

Invento el mos, que el mos és el crit de la fam;

que el mos és ham, reclam, caiguda d'ulls, escot.

Invento el brot, que el brot és el braç de la flor.

Brases, les primaveres; brasa, el cos consumit;

i al full, com focs follets, fatus interrogants.

Amb consciència de mot i consciència de mort,

que escriure és perdre el joc i guanyar-hi la vida.

Curs de natació

2011-10-04T03:58:00.001-07:00

Com qui buida d'aigua la piscina
perquè els nens aprenguin a nedar
de forma totalment segura,

viure amb braçals;

estimar amb
suro.

Llançar-se al buit d'uns ulls,
quan no miraven.

Somàtic

2011-09-23T01:34:00.000-07:00

Pinça la ment (forat de cuc)
el firmament; pinça el maluc
com un mossec de vida plena
(fa catacrac), i la gangrena
s'empassa galtes i preguntes:
lluna i estrelles totes juntes.

Bilanx

2011-09-23T00:49:00.000-07:00

Ningú no s'ha fet ric canviant gallines

per gallines, bescanviant ous per ous

(que si els teus són més grossos, més rodons,

que si els meus tenen el rovell més groc).

Tu vols canviar carícies per carícies:

veig els teus dos i en poso dos.
Estimes amb balances: al teu plat,
tres paraules; tres paraules al meu;
exacte el pols.

Jo vull canviar carícies per mirades
de franca compassió. Donar jardins
a canvi de baranes on abocar la por.

No pesen el mateix tres quilos d'aire
que tres quilos d'arròs.

Lianes

2011-07-12T14:10:00.000-07:00

Que el parlar em faria perdre l'escriure

ja m'ho deia l'àvia. No em va dir, però,

que el parlar em faria perdre l'amor.

Potser perquè ella coneixia l'amor

i no en sabia res, d'escriure,

va callar els versos salvavides, les lianes

que avui la vida escriu i em llança als dits

perquè m'hi agafi fort, perquè m'hi agafi.

Els meus versos en altres jardins

2011-07-11T02:00:00.000-07:00

Durant aquest juliol, els blogs poètics de Josep Grifoll, Poètica Crapulística, i Ernest Farrés, La República Poètica, s'han empeltat dels meus poemes inèdits. Els trobareu als enllaços següents.
Moltes gràcies, Josep, Ernest!

http://poeticacrapulistica.blogspot.com/2011/06/plou-poemas-de-laura-lopez-granell.html

http://ernestfarres.blogspot.com/2011/07/laura-lopez-granell-dos-poemes-inedits.html

I ara, al setembre, la Fàtima es fa ressò al seu blog d'Ham, un poema del meu llibre Itineraris. Moltes gràcies!

http://barcelonacolors.blogspot.com/2011/09/ham-del-llibre-itineraris.html

SOS

2011-06-02T13:15:00.001-07:00

Auxili!, sóc un verb auxiliar

presoner dels aspectes d'un passat

perifràstic --cada volta que dic

vas, tu afegeixes: riure, guanyar, tenir.

Naixença

2011-06-02T12:59:00.000-07:00

Quan la mare que sóc va néixer fa tretze anys

la primera claror que van veure els seus ulls

va ser el borrissol bru d'un nou cadell humà

i era bell, com el món que els esperava.

Cel

2011-04-02T15:18:00.001-07:00

Te’n vas anar amb el meu permís

i també haguessis marxat sense,

però als ulls hi tenies

la mar en calma. I els cabells

m’eren l’escuma blanca de la lluna

a frec de llavi, acaronant l’adéu

com la darrera onada llepa blana

la platja que ha guardat des de l’altura.

Et vaig dir vés, i ara et tinc l’escalfor;

vés-te’n en pau, i amb mi,

la teva pau.

Però els néts feien petons a les fotografies

queixosos que l’asèpsia de la mort

els hagués estalviat el comiat.

Perplexos, encara pregunten

per què no et vas endur,

dalt de la teva estrella,

amb tu les teves coses.

Anècdota, ja ho sé. Anècdotes que ens couen

a la pell i busquen,

just en la coïssor, justificar

el fet de rajar en vers.

Sé prou que el meu dolor no abasta en aquests versos

l’alçària verbal,

que és massa gran la por que se’m menja la veu

i no em deixa dir por. Que l’enyor

no fa el poema.

Potser si escric enyoro no enyorar

tinc el cel més a prop.

Rasa

2011-02-06T14:44:00.000-08:00

Després d'haver-hi jagut,

el teu cos, l'aigua, el vers

va deixar, ha fet, obre

un clot

a la pàgina, al llit, al jardí.

Projecció

2011-02-01T07:06:00.001-08:00

Com la verga de l'arc que en tesar-ne la corda

es vincla sota el pes ofensiu de la fletxa,

és en ésser corbada que adquireixo prou força

per ajudar-te a anar cada volta més lluny.

Fusta flectida, dúctil: impuls amb retrocés.

Vara sense cap flor

que sigui meva.

Invisible

2011-01-14T07:59:00.003-08:00

Visible o invisible, el poema existeix.

És allà, entre el fullam, entre la brossa:

potser un desconegut va arrossegar-lo

a cop d'escombra, juntament amb les

primaveres mortes i els borrissols

de pols. Guaita, al racó del passadís:

molles de pa com les dels nens perduts

sembren una estela de llum enmig

del bosc, i cada molla de pa, un mot,

una mà estesa que si et deixes dur

tiba, t'empeny al pou i t'hi fa caure

--caure, per enfilar-te al blau del cel.

Invisible o visible, el poema existeix.

I escriure és perdre el nord per trobar, al sud,

les paraules que esgranen el camí

que porta a casa.

Flanc

2010-12-21T10:50:00.000-08:00

Devota de l'amor dintre del temple,

malfio fora.

Dona de poca fe,

si no ho veig

no hi crec; només

si en toco els llavis,

només si poso els dits a les ferides.

La fruitera

2010-12-14T10:59:00.000-08:00

Mai no agafaves la darrera mandarina de la plàtera,

sempre esperaves

que tots haguéssim triat ja, per triar tu.

Triaves del sobrer, i ho feies com si res;

de tan content sovint ni ens adonàvem

de la teva petita renúncia diària

que era gran, en un nen que havia passat fam

i ara cedia amb grat a la dona i les filles

--la fruitera assortida de pomes i de plàtans--

la cítrica alegria del caprici.

No és més generós qui més dóna (somreies)

sinó qui més es pren.

I el goig de donar amor sense minvar d'amor

s'aprèn, potser, ensorrant les mans dins la fruitera

o fent esclatar en suc els grills de mandarina

sota els teus ulls feliços de callar.

Lladre

2010-11-10T00:55:00.001-08:00

Torna la por on l'has trobada,

lladre més que lladre,

torna'm la por que era meva,

i endu-te aquesta mena de fe

amb què m'enverines:

el pes

de l'alegria

amb què dia a dia vas

engrandint-me les butxaques.

Pesen com feixos, les rialles lleugeres.

Llastren, com sacs de sorra,

els mots i els besos.

L'amor, altra volta l'amor resplendent

cau suau com una ploma

de plom: alabatre colgat a l'infern

de l'abric. Com dur el cor ancorat

al folre d'un miratge.

Distància

2010-11-07T13:50:00.000-08:00

La meva tarda de divendres

i la teva tarda de divendres

han decidit trobar-se aquesta tarda

de divendres en terra de ningú.

Posem, al bar d'una gasolinera.

I tot i seure a prop, taula per taula,

i ser amigues de temps o bé germanes,

i dur el mateix vestit o fer el mateix

perfum de la primera tarda,

avui, de tan llunyanes, no s'han reconegut.

Tardor

2010-10-24T14:42:00.000-07:00

De la tardor de les llibretes cauen

els fulls occits.

Les lletres xopen les voreres.

De les branques dels braços

cauen els versos,

fins a deixar-me

nua.

Exposada als ulls crus del vostre hivern.

Coses

2010-10-20T07:36:00.000-07:00

Sola en un món de sols, les coses m'acompanyen,

fins diria que tenen ànima, que són,

les coses, més animals que coses; les coses,

més persones que tu i que jo. I fa por

constatar que aquest vespre prefereixo a prop

qualsevol cosa que tingui botons: start

i off, qualsevol cosa que pugui apagar

quan en tinc prou: el llum, la cafetera, el foc,

el mòbil, el cotxe, la xocolata, el rom.

A tu no, que tu em vols sempre en on, i aquí em tens

buscant un lloc on amagar-me del bluetooth,

que no puc més amb la tarifa plana de

l'amor, que em pesa aquesta sort amb sabatilles,

l'exigència desidiosa del ja et tinc. Jo,

que sóc tan jo en les coses i que puc quan vull

tancar la porta, tancar el llibre, tancar el facebook,

tancar els ulls. Fins deixar de ser jo. Morir

en mi o desaparèixer al cor del meu sofà

fins no sentir-me ja el batec ni esperar res

més que l'escalfor dels coixins, que no demanen

pa ni mai no donen cap cos per conquerit.

Sola en un món de sols, cosa en un món de coses

que no saben llegir. Tampoc, aquest poema.

Pare

2010-10-10T03:38:00.001-07:00

Dels seus ossos se n'està fent un roure.

De mort per força amor ha de fruitar.

Abraço l'arbre on de petita

penjava el gronxador, i esclata

el seu somriure.

Feng shui

2010-09-08T01:57:00.001-07:00

Les cartes manuscrites, les fotos, les llibretes

on guixava algun vers a tocar d'unes xifres

que sumaven pessetes. La maleta de pell,

les sabates vermelles a joc amb la maleta,

l'aparell d'ortodòncia, el barret de París,

els apunts de cinc anys de carrera, els vinils,

i la ploma violeta i la mini violeta

que van posar nerviós el nebot d'en Rubió

el dia de l'examen de gramàtica històrica

amb Badia i Margarit, i el clauer amb velles claus

que ja no obren cap porta d'aquest pis on encara

visc, i piles de roba que ja no em cap o em penja.

Tot és encara dins de les parets estretes

de la cambra dels hostes, al fons del passadís.

Sóc una golfa plena de mals endreços resa

el poema, i un llibre de feng shui em retreu:

tu ets el teu desordre.

Ni adéu al que va ser ni les portes obertes

al que pugui venir. Com engendrar promeses

enmig de tants cadàvers que haurien d'haver estat

enterrats ja fa temps i ara puden a mandra

i a pols i a dilació? Si la mandra sóc jo:

com un cargol avanço lentament i feixuga

sense estalviar al meu pas aquest rastre de runa,

l'escreix, l'allargament de la postergació.

La closca que arrossego és plena de rampoines

que es diuen casa meva, però la casa que vull

no té altells ni racons, trasters ni soterranis,

no deixa al pas dels dies rancúnies bavalloses

rere el sofà, ni apila correu brossa als calaixos,

vells rebuts, vells fracassos, vells extractes bancaris.

La casa que jo vull sap de mar i de fruita,

de finestres obertes on ensumar la sal

i acaronar la brisa amb parpelles i galtes,

tan nua com la fulla, tan despresa de tot

com la fulla despresa.

Per això ho llenço tot a les escombraries,

i hi ha mobles i feixos per baixar, al rebedor,

i esbatano les portes buscant el corrent d'aire

que m'ajudi a fer caure, aferraments, pretextos.

Tot plegat mentre em dic que de la nit no passa

fregar els plats i cassoles que m'embussen la pica,

que de demà no passa. I tot flaira més net.

Adéu al que va ser, i les portes, badades

al que hagi de venir. Feliç, il·limitada;

fora sostre, que els versos em siguin l'únic rastre:

el que, però, perdura.

Torn

2010-09-02T04:01:00.000-07:00

La fulla despresa:

adéu o represa?

Promesa malmesa.

Només la nuesa.

Predicció meteorològica

2010-09-02T03:46:00.000-07:00

Ahir vaig rimar sol

amb desconsol.

Avui rimo les pluges

amb la set de demà.

Versos premonitoris?

O escric versos que criden

el mal temps?

No sé si prefereixo endevinar-la

o ser jo, qui provoca la desgràcia.

És com un ball

2010-08-01T13:32:00.001-07:00

És com un ball, inefables els girs

Vicent Andrés Estellés

Dies d'agost llargs i lluents i buits, i calms com l'horitzó.

Pensaments:

ulls d'oli

que m'esquitxen l'aigua,

llunes de quitrà,

illes de fosca

en l'oceà de llum;

com llunes negres

en la faldilla acampanada blanca que faig girar i girar i...

Les pors, en cada gir,

són forats negres

duts a la deriva.

Sòl

2010-07-04T03:57:00.000-07:00

Hi ha bulbs que amaguen sota terra

l'ànsia de ser pètals.

Hi ha pètals que envolen designis

que mai no arrelen.

La mentida voldria agafar-se a la terra,

però només les veritats tenen arrels.

La veritat voldria voler volar,

però només les mentides tenen ales.

Hi ha terra que escup les arrels:

per por de ser xuclada,

renuncia a les flors.

Intent

2010-06-24T13:47:00.001-07:00

Com cada primavera

veig créixer els indicis,

al camp de casa,

d'algunes veritats

--s'espiguen a tocar

de les males preguntes.

L'herba borda enverina

el brostam com el dubte

m'amagreix els propòsits.

Contemplo i deixo fer:

que qui sigui més fort

s'endugui aigua i llum.

Si és més forta la fe

o és més forta la por.

Vigília

2010-06-24T09:30:00.000-07:00

Encenc el llum. Si ens mirem fit a fit

puc llegir la veritat

al fons dels ulls

de la mentida.

Poemes dels Jardins a Catalunya Música

2010-05-30T07:11:00.001-07:00

http://www.catradio.cat/audio/433584/Sant-Jordi-al-Violi-Vermell

Misteri

2010-05-29T03:00:00.000-07:00

Enganxada a la lletra com altres al cavall

vaig cap avall, avall, que la paraula mata:

fan foc per la culata trets de pedra foguera.

Si no hi ha pa ni vi que sufragui la causa,

el verí de fer versos se'm concentra a la sang:

un afany esclatant que no sap reeixir.

Enganxada a la lletra i sense vi ni pa

provo de menjar mots: m'assacio de focs

artificials, i moro quan es fonen els llums

i fan llufa els coets. Cor sense munició;

cos sense (inanició) realitats tangibles

que portar-me a la boca. Nus sense cap ni volta;

veu fermada a la soca; brida prostituïda,

que per la poesia, la mamo, em deixo fer,

sóc qui mai no seré, torno on ja no m'hi vull.

Tot a canvi d'un vers corrent-me per la vena,

d'un deliri-llampec que troni lucidesa.

Badapoesia

2010-05-26T05:24:00.000-07:00

http://blocs.xtec.cat/badapoesia/autors/

Enric Cassasses, Andreu Galan, Laura López, Marc Romera

Amb el cor a la mà

2010-05-25T16:18:00.000-07:00

Bondat de doble tall:

cou tot allò que cura.

Quan l'amor és penyora,

la penyora és flagell,

flagell la pietat

i pietat, malura.

Que, en nom de l'obra pia,

l'amor és impostura:

confon esforç i estudi

i colzes i diluvi

amb la llicenciatura.

Plaga de planys, l'amor

que en donar es contractura,

i en tòrcer cria als plecs

retrets com floridura.

Entumits de verdet,

percudits pel batall,

doblegats per ventura,

els sants s'immolen i

passen factura.

Començament de les ocasions

2010-05-16T15:01:00.000-07:00

Avui no escriuré versos, que he de llegir poemes,

empeltar-me de tu, veu que m'has precedit,

i corre't al darrere i encalçar-te la cua

del jaqué rosegat de poète maudit.

Avui no escriuré versos, que he de besar amb els dits

l'essència ratada dels mots que t'he llegit,

i abrusar-me en els salts, i abrivar-me en els buits,

i girar-ne el sentit com el peu d'una mitja

per tal que em siguis dins. Que nua, la carícia

d'una veu quan és veu ritmada d'embriaguesa!

Que pura, la impuresa d'una veu quan es beu

amb set de sofre i mel i fam d'epifonema.

Una veu que no es veu si hom no para l'orella.

Primavera

2010-05-08T10:14:00.000-07:00

Saps?, avui m'ha crescut una por nova

al jardí de casa. És una por

petita, una tija incipient.

Amb tot, una flor apunta.

Demà dispararà.

Magna

2010-04-20T10:47:00.000-07:00

Duc al cos l'enemiga i al cor la confident:

sóc la gelera ardent, i el foc de la carícia

em glaça muscle i dent. Tot per una mentida

que vaig beure fa temps dels llavis d'un amant:

no era gran, no sóc gran; ningú no és diferent.

Coartada

2010-04-17T15:39:00.001-07:00

I què, si em poseu pals

a les rodes dels somnis?

I què, si un dia més

he d'ajornar les fites?

I què, si em torneu

a passar al davant?

Em feu a mans pretextos excel·lents

per mai no inventar res,

per mai guanyar cap premi,

per mai plantar cap arbre,

per mai alçar paraula,

per mai gravar cap disc.

La coartada és perfecta: benvolença.

Altruisme, bondat, filantropia...

I ni pena, ni glòria, ni risc.

Borradura

2010-04-14T07:12:00.000-07:00

La vida, al·lergogen;

el desig, coïssor;

el bàlsam, la carícia.

Stathmin

2010-04-11T13:59:00.000-07:00

Si duus la por escrita als gens

poc podràs fer contra el sobtat

neguit; poc, contra la prematura

angoixa. Poc podràs fer contra

tu. Llevat de, contra tu, escriure

la por a la pàgina.

parets vives

2010-04-11T13:13:00.000-07:00

Recel

2010-04-04T07:54:00.000-07:00

Tocar la realitat amb els dits

de la por, com qui enfila l'agulla

amb guants. Retreure's la manca de

destresa. Tocar la realitat

i inventar la ferida sota el

batec del polze. Flairar el roig del

miratge: un oasi de sang.

Ofegar-s'hi.

GAC

2010-03-30T16:04:00.000-07:00

Quan encara no sabia que GAC

no eren les sigles del Gran Atles

Contemporani, em mirava el globus

terraqüi amb la candidesa de qui

mai no ha petat la cremallera d'una

talla trenta-vuit.

Ara que sé què vol dir GAC,

em miro les rodoneses del món

amb la mateixa condescendència

que el meu mapa mundi. I alhora,

amb la mateixa impietat.

Avi

2010-03-30T06:28:00.000-07:00

A tu et corcà l'oblit fins a desaparèixer.

A mi em corca el record.

I és pel corc que morim.

Pedra

2010-03-24T04:03:00.001-07:00

La tebior era al pèl

del pit de l'estimat:

els meus dits el fregaven insistents

com qui vol treure màgia

d'una llàntia vella.

A força de fregar, però,

mai no em va sortir al pas

cap geni; a força de carícies,

cap miol.

Cap cor no bategava dintre, i tanmateix,

la tebior era al pèl, la màgia al pèl.

Deu anys d'acaronar una pedra

no l'han tornada pas un gat.

Tot escalf era fals

i geni i cor, mentida.

Si no fos que l'escalf era el refrec,

si no fos que el geni era jo,

si no fos que el cor que em sentia bategar

als artells i animava la pedra erma,

muscle obstinat fins al defalliment,

tothora va ser el meu.

Segona volta

2010-03-18T08:30:00.000-07:00

Vaig ser bona amb el dimoni

i he estat dolenta amb déu.

No busco qui em condemni,

qui em perdoni. Busco

el camí de retorn, de l'error a

la pregunta.

Només busco la pregunta correcta.

Ofrena

2010-03-15T15:15:00.001-07:00

"El meu cos serà teu, la meva carn, la sang;
per tu tot ho faré: buidar-me de qui sóc,
repartir-ne el tresor per les teves butxaques
i no guardar-me mot, ni pell, ni voluntat.

Per tu seré un forat ple de la teva sort,
m'esborrarà l'amor, i sabràs que és de veres.
Tot, t'ho donaré tot, a canvi de no-res.
Si tot t'ho dono mai cap cosa em podràs prendre.

Res no em podràs negar: el cos, la carn, la sang...
i ja tot serà meu".

És la bondat aranya i és teranyina el bes
flairós com l'agonia de morir-se alletant
i, xuclada, florir: donar-se per tenir
el poder de cenyir dogals a l'animal.

I desvestir l'amor
per vestir el cadafal.

(El bé quan excel·leix s'assembla massa al mal).

Zona cega

2010-03-02T15:23:00.000-08:00

Quan em penso que dic la veritat

enganyo com ningú. Fins i tot jo

em crec la mentida.

Clark Kent

2010-02-01T14:00:00.000-08:00

Per anar de superman per la vida

se n'ha de ser molt, per això molts herois

ho duen en secret. Així es reserven

el dret a no respondre sempre a totes

les necessitats: "no et veig, autocar

a punt d'abismar-te; no et veig, gosset

a frec de ser xafat", diuen alguns

migdies de diumenge, mentre tasten

un vermut i unes olives, guardats

rere el vestit i la corbata grisa.

El batec blau desat, l'essa afogant

a sota la camisa. I fan ben fet:

quan som més herois del que podem

acabem retraient als altres la pròpia generositat,

i els retrets no tenen res d'heroic.

Fuga

2010-01-24T15:24:00.000-08:00

Flames blaves al mirall: baf de focs

fatus. L'alè d'un drac cuadeserra

no em faria, avui, esmolar més el vol.

Urpes blaves a frec, esgratinyant-me el glaç

com els malsons d'infància i

com les velles preguntes. Unglots contra el

cristall, temuts per coneguts:

en cada urpada retrobo la fera

que en caure el dia em bleixa al fons dels ulls.

Escric per sortejar el propi reflex.

En ales dels mots m'alço, i és debades.

Trilobites

2010-01-14T15:00:00.000-08:00

Un fòssil ens dirà moltes coses del desamor

i del sofriment inesperat, ens dirà: sabeu?,

això que us passa ja ha passat milions de vegades

d'ençà que el món és món. En fa mil·lennis,

de l'accident primer.

Fa un munt d'anys que l'atzar aixafa cors a cop de roc.

Quiromància

2009-12-14T10:48:00.001-08:00

Va ser la por a morir que el va salvar de viure.
Es va estalviar aventures, juguesques i convits
de males companyies. Reculava endavant,
que a cada pas que feia per fugir del perill
sentia el pes de l’ombra tibant sota les soles
que li deia: vas bé per a anar malament.
No va gosar poder. Tan sols va gosar témer.
Amb tot, va ser valent, que en cal, de gosadia,
per, defugint l’assalt d’un lladre imaginari
llançar-se estès al buit des d’un pis trenta-nou.
Per sort era d’aquells que tothora ensopeguen
un tendal a mig pam del fred de la vorera
(i el fet no va donar-li més confiança en la vida).
L’home va viure anys posant esparadraps
en llocs on mai no hauria de patir cap ferida,
veient créixer fissures als queixals esmussats
a força de resar conjurs contra el coixí,
indiferent als blaus de les ungles clavades
als palmells de les mans mentre rajava endintre.
Va ser la por de viure que el va portar a morir
amb massa vies mortes desades al calaix
dels mocadors, les mudes i la pornografia.

M’observo aquelles mans de vell poruc i hi veig
dibuixada una línia infinita de la vida.

Atalaia

2009-12-13T15:15:00.000-08:00

que la càlida fressa de l’estiu

és una festa rere el finestral

Anna Akhmàtova

Tinc el núvol i el nòdul a l’alçada dels ulls:
la levitat i el roc.

Enllà, al cel sense fi, dansa la broma blanca.

Mentre el nòdul −l’escull-
és una brossa a l’ull: el mal, dintre de casa;
còdol com cop de puny, pesantor d’ancoratge.

Fora, la vida passa, lleugera, i passa lluny.

Si una estaca m’aferra a la terra que vull
és al preu de ser llast de densitat feixuga:

el pes del pensament,
el pas de la tortuga,

força de gravetat
que no en sap,
de volar.

Enllà va el borrissol, enllà la ploma, el floc,
enllà el núvol que roda com un cabdell de llana.

I jo clavada al vidre de la finestra fito
l’obstacle, i dic adéu a la vida que plana,
ingràvida, al cel ras.

Instància

2009-12-06T15:17:00.000-08:00

En un llampec,
en un pensament,
en un batre d’ulls,
instantàniament,

tornaré a ser aquí,
tornaré en un ai.

Més, ai, ara em cal
fugir en l’ai que fuig:

perdre’m en un llampec,
volar en un pensament,
morir en un batre d’ulls;

viure per un instant en l’instant viu
que fuig; es perd, vola i es mor, i riu
com no en sabem.

Orgull

2009-12-06T14:26:00.000-08:00

Cap carrer no durà mai el nom del meu pare,
cap biblioteca, cap mercat. El seu nom,
que avui llegeixo imprès per primer cop
en un diari: ha mort cristianament,
no serà mai en cap enciclopèdia
ni a la contracoberta de cap llibre
ni rubricant pintures de museu. El nom
que vull que dugui avui aquest poema:
López i Fabregat, Josep, és i serà
desconegut, romandrà sols en la memòria
d’alguns: pare d’ofici, amant espòs, amic,
avi de vocació i de devoció, secret
poeta autor de pàgines inèdites que hauran
estat coixí, influència vital i literària
de la desconeguda, impublicada, nova,
original, inèdita lópez que sóc.

Cor meu

2009-10-05T02:07:00.000-07:00

No et retrauré pas
que, tip de mestressa
i tibades de corda,
vulguis ara volar.

No et retrauré pas
que, tip de mesura
i tisorades al desig,
et pixis ara en cada soca.

No et retrauré pas
que, tip de raons,
reivindiquis ara
el batec del muscle,

i corris a eixordar el desfici
en un pelatge qualsevol,

i tornis esmussat, espellifat i coix,
però sadoll de goig i novetat,
al cau que et va parir
i amb la cua entre cames.

No t’ho retrauré pas.

Al capdavall vaig ser jo qui et vaig treure,
cor meu, a passejar sense corretja.

Scarlett

2009-09-30T06:54:00.000-07:00

Em dius: “No tornaran els dies d’esplendor",
que, a força de contemplar-la, la bellesa
va perdent llustre; que gràcia coneguda
és menys estimulant que gràcia per conèixer.
Em dius: "No tornaran, aquelles orenetes".

I jo a manca de dot amb què comprar pigments
que ens avivin el roig, i a manca de quiròfans
on planxar les arrugues
del rostre de l’amor,

em faig un vestit nou amb un llençol vell,
faig versos nous de velles obsessions,
estreno vida vella.

Juro que mai més no
tornaré a passar fam
de novetat.

Veles i vents

2009-09-27T16:57:00.001-07:00

Contra vents de boca alço castells de vent:
tinc el vent al cap, tinc al cos el vent,

i si bado boca és per cridar a tot vent:
duc el vent de cara, duc la mata al vent.

Cop de rem, oratge, sóc un cop de vent,
vaig contra marea, vaig contra mal vent,

que a la ventadora se l’emportà el vent
i la barca nova no es gira a tots vents.

Tinc un vent al cap, tinc al cap un vent
que oposa divises a un món ple de vent,

contra la ressaca, contra el mal invent
de la vela mansa, vida d’escrivent:
escriure l’espasme, la dent, i bon vent!

Tinc un vent al cos, tinc al cos un vent
que arbora un deliri de supervivent:

mai no fer-se fotre per cap vent del món.

Cinc dits com cinc poemes

2009-09-21T08:50:00.000-07:00

Atrapes l'oceà
dintre la mà tancada,
l'obres i comptes cinc:
cinc dits fan una onada
i van caient tots cinc
com les pomes de l'arbre.
(...)

Recital de poesia per a infants amb Laura López i Granell
en el marc d'Ara Poesia, XIV Festival de Poesia de Girona.

Dimarts 22 de setembre a les 18h
Biblioteca Pública de Girona
Pl. Hospital 6

Viure la vida

2009-09-18T15:29:00.000-07:00

Estiu: un nou viatge o un nou ajornament?
No és pas viure la vida, això que fem,
que, per lluny que fugim, en tornar,
ella serà asseguda al llindar de
casa nostra com un marit banyut,
per retreure’ns que fa vint-i-vuit dies
en vam marxar amb les claus i les xancletes,
que vam oblidar el niu per un amor més jove.

I, com l’home oficial i diferit,
la vida ens somriurà condescendent,
desfarem juntes les maletes i farem
el sopar a quatre mans.
I fins farem l’amor melangiosament.
I fins admetrem que l’hem enyorada un xic.
I fins potser ens en tornarem a enamorar.

Que per lluny que viatgem, que per lluny que somniem,
la vida sempre ens espera
i sempre hi tornem,

tot i els arrauxats dies de calor
que ens hauran d’omplir les tardors i els hiverns de sospirs, de pensaments impurs i de poemes,
fins que torni a florir la promesa d'estiu:
un nou viatge, un nou
ajornament.

Jardins a l'Ateneu

2009-06-21T09:54:00.000-07:00

Laura

2009-06-16T07:23:00.000-07:00

Quan va morir l'avi Josep
la mare va trobar-li en un racó del bitlleter
un paperet on hi deia el meu nom.

Rebregava trossets d'estimació,
esgarrapava noms a la memòria,
també el teu, Gemma; els seus: Nil, Martí, Andreu...

I ara un secret de l'avi viu amb mi,
en el trosset de vida manuscrita
que duc al cor del moneder.

Accident

2009-06-06T03:39:00.000-07:00

El dia que els teus mots em van atropellar
vaig morir esclafada a la calçada com
un colom comú qualsevol. El meu dolor,
la meva sang, era sang qualsevol. I tu
eres un vehicle assassí qualsevol com
tants d’altres en circulen.

Avui, però, la gavina que sóc s’afarta
de les despulles d’aquell colom. Avui,
guaita com es nodreix de sang espesseïda,
com m’escura les ales escapçades, com
s’empassa les roderes dels teus mots
i alça la captura al vol.

Nodrit del dolor gris
que em donà nom,
vola el poema amb les ales dels versos
blancs, com l’escuma, valents,
com la mar.

Treva

2009-05-29T16:08:00.000-07:00

Escric pel gust d'escriure:
gust de secret, potser,
i el regust en serà,
potser, la veritat.

Escric el desajust:
l’ofec,
el dol de l’òrfena,
la coïssor, ¡ escric
un desig infinit:

si la vida era lluita,
el cos com armistici;
contra la guerra, el vici
o el bàlsam del deliri
al cor de les ferides.

Antídots de la prosa,
tu i jo, i la poesia.

La pell contra la por,
la pell contra la por,
la pell contra la por;
la pell i la paraula.

Els meus jardins a la Setmana de Poesia de Barcelona

2009-05-20T00:55:00.000-07:00

Us convido a veure enfilar jardins en directe a:

21 de maig 19h Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès
Ateneu Barcelonès. Canuda, 6
Taller poètic obert: "L'emoció traduïda en ritme"
a càrrec de Laura López, poeta i professora de l'EE
(reserves: 933174908)

25 de maig 14h Teatre Universitat Autònoma Barcelona
Plaça Cívica - Campus de Bellaterra
Recital poètic: Poetes i pallass@s
pallassos i poetes compartirem escenari.
Poetes: Carles Torner, Laura López, Josep Pedrals
Pallassos: Tortell Poltrona, Viquisua, CristiGabo
Presenta: Anna Aguilar-Amat

26 de maig 19h Ateneu Barcelonès (jardí)
Canuda, 6 - Jardi Romàntic
Recital poètic: Laura i L'Estrep
recital de les poetes del grup L'Estrep,
Clara Mir, Isabel Ortega, Marta Pera,
Carme Comes, Mercedes Delclós,
i de Laura López, poeta i
professora d'Acció Poètica de l'EE.

Quants més serem més riurem

2009-05-19T14:37:00.001-07:00

Ales

2009-05-14T15:47:00.000-07:00

Per a la Carmen Comes

En ala delta, en globus aerostàtic,
en avió, en coet, en helicòpter,
vestida d’astronauta o de poeta,

deixar anar el llast acumulat dels anys,
deixar-lo caure al buit,
i el pas feixuc del temps,
i el pes caduc de carns
tibants sota les robes,
deixar-los morir,
avui.

Ingràvides, reals, ben lluny de les presons,
lliures de pell i prosa, nues
del propi cos,

alçar versos al vol.

I de tot el que fórem,
i del que ja no som,

només servar-ne uns ulls de divuit anys
amb què contemplar el món a tanta alçada.

Alçària

2009-04-30T15:16:00.000-07:00

Els poetes posem paraules a la por
per mantenir-la lluny, per no sentir-la al cos;

la clavem al paper,
la convertim en mots;
cranquegem uns graons

i es fa poca, petita,
com un senyal al front
o una sutura al mapa.

És la distància, el vol, que ens dóna l'avantatge.

Resolució

2009-04-16T14:08:00.000-07:00

y contra mi, de nuevo
--por encima de todo, ser feliz—
voy a tomar esa resolución.
Jaime Gil de Biedma

Arrossego un sac d’agonies sense fons.
Rossego un sac de pors.
Sego un cul de sac, cec
com un pou sense fonts.

Guspireges a prop, goig lluent, alegria
rajant; enllà la runa meva, rius.
I el pou sec deleja el doll.
I el gris et vol el groc.

Mercadera sagaç,
canvio sac de gemecs
per llàntia vella.

En el bescanvi,
besllum d’amor,
ball de rialla,
fuig el dolor
(fuig, amb ell, també el so).

Frego el metall, però el geni
dels versos
que s’arraulia al sac,
entre les agonies,
ha abandonat el cau corcat pel goig.

Escric, i ara el poema em nega tot desig.

Caliu

2009-04-12T15:21:00.000-07:00

Passegem del bracet per les terres vermelles,
arreu ragen per a tu rialles i vins, però endins
hi duus el fred.

I em retreus que és de més gruix el meu abric,
que tu esternudes més;
que el teu enyor de nit és més glaçat, més cru,
que el meu enyor de nit.

I corres a atrapar les teves terres verdes,
orfe de llars que et llevin de ser sol,
de defensar-te sol,
de passar sol la puta foradada del dol,
més fosca, dius, més fosca
que la meva.

El fred que et glaça l’espinada
no la treu pas, la meva esgarrifança.

El gel que et gela la mirada
per què em retreu el gebre als ulls?

Ni que se’t congelés el cor
jo no seria pas menys fredolica.

L’amor no és un concurs vejam que és glaça més.
L’amor no és una cursa vejam a qui li correspon
l’estufa.

L’amor és una dansa que ha de fer passar el fred.
El teu, que et glaça el moll;
el meu, que em bull al coll.

I abraçats sense abric, enfredorits tots dos,
compartir el tros d’escalf del tió
que encenem al cor de cada enyor,
al cau de cada pena,
sigui teu, sigui meu,
sigui nen, sigui nenes.

I en la terra dels verds
i en les terres vermelles,
compartir el fogar encès i estufar les idees,
generosos de sol.

I, còmplices del fred, encendre primaveres.

I agafats de les mans saltar junts les fogueres
que ens han de dur a l’estiu.

A sou

2009-04-08T02:26:00.000-07:00

No me l’has demanada pas, la mà,

però jo m’entesto
a regalar-te la mà,
a regalar-te el braç.

M’esqueixo
sense queixa, aparentment
amb gust, però és a desgrat de mi
que et dono el que no em dono.

Tot m’ho he robat,

i ho he robat per a tu,
piratejat per a tu
com un bandit a sou.

I el sou, el teu amor.

Mai no seràs grisa

2009-04-05T07:22:00.000-07:00

aquest poema estira un vers de Jordi Valls

gràcies, Jordi!

Mai no seràs grisa,
aura, oreig o brisa,
mai no seràs grisa.

Malgrat espernegui la vida enforcada
per l'ham de la gana, per la crueltat
gratuïta, agra,
cendrosa de viure;
malgrat la grisor del full de periòdic
on raja l'arpó;

malgrat la blancor negra, quotidiana,
que trama la por
i en fa una divisa,

mai no seràs grisa.

Onada de flama, la llengua vermella
l’entrefosc atia;

al roig,
a l’encesa,
abranda la plana

i adéu calma llisa.

Mai no seràs grisa,
aura, oreig, o brisa,
mai no seràs grisa;

només cal llegir-te.

Dissabte estès

2009-04-03T06:59:00.000-07:00

vol vertical: estol de roba estesa al forat de l'aire

Magnòlia roja

2009-04-03T05:00:00.000-07:00

El camí més veloç cap al cim de l’amor
no és el camí traçat, és el que puja
tort (encara que en diguin
tirar pel dret).
La pressa
és ferida que m’ha fet enfilar,
més d’un cop i de dos en la ruta dels anys,
sense mapes traçats les cingleres roents.

Un excés de deler, o avidesa excesiva;

sóc un somriure que ni una ortodòncia
no va poder encarrilar: visc
en l’esbiaix,
m’entesto a créixer torta.

Potser perquè com la magnòlia busco
delerosament la llum.

Sembra

2009-04-02T07:50:00.000-07:00

Terra batuda, m'encomano a uns dits;
sembren en cada clot una llavor
que no germina.

No grillen els petons.
No m'adoben, els mots.

Enguany tindrem mala collita d'alegria.

Escriure és respirar

2009-04-02T04:35:00.000-07:00

Cada jardí que enfilo mira d'atrapar un mossec de llum, les paraules són llavors que potser un dia seran vers, però per això els cal un mossec de cel: aire als pensaments, i pensaments enlaire!

Cadascú, des del pam de terra on és, mossega l'aire, mira d'atrapar el tros de blau que li cal per a respirar. N'hi ha que és per a respirar que escrivim.

Gràcies Manel per aquest teu mossec de llum:

A brins

2009-04-02T03:19:00.000-07:00

"Tu ho has volgut,

que et trenes com un fil amb el seu fil

i retorces la corda". Gabriel Ferrater

Me’n vaig a brins, a brins,
amb el fill, amb l’amic, amb l’amant, amb la mare,

es va endur un ble de mi la joia del meu pare
--un ble que crema encara.

Esvorada dels meus, esblenada pels altres,
me’n vaig a brins, a brins,

a brindar amb les paraules.

Massatge (II)

2009-04-01T01:22:00.000-07:00

Deixaré caure els dits damunt l’espatlla nua
dels teus versos ferits, i en cada contractura
desnuaré secrets empedreïts de runa;
fòssils sota la pell,
aigua sota la duna.

Deixaré caure els pits damunt la plana bruna
del teu cos, i escriuré la pell amb mots d’escuma.
Cada quist, cada banya, serà engruna, una engruna...
Cada crit deslliurat,
un udol a la lluna.

Un dia més

2009-03-31T07:31:00.000-07:00

La vida un dia més
em posa el plat a taula.

Remeno amb la cullera
una sopa de lletres
on procuro no caure.

A força d'abocar-me,
sumo factors de risc
salvats per la paraula.

Cap home no serà

2009-03-31T00:27:00.000-07:00

Cap home no serà mai més lleial que els mots
i els mots són infidels;

ens hi agafem, però:
fa massa por el silenci.

El full, com un llit buit, espera blanc
rebrecs que en gargotegin la llisor;
el cos, com un full blanc, espera dits
que no diguin mentides,

malgrat saber
que no hi ha escrit (ni amor) sense traïció,
que fins i tot el silenci fa trampes.

Noctàmbula

2009-03-29T15:19:00.000-07:00

La por és noctàmbula: ara et mira amb uns ulls
rodons com les taronges
que espremeràs demà quan et despertis;

demà a ple sol terrors escorreguts
degotaran
la vitamina àcida;

demà
(la molla dels malsons
és xopa de certesa),
de la polpa de la por en faràs suc.

Sec del mullat,
o rius de les sequeres.

És en premsar el fruit de la fosca que se'n destil·la la llum.

L'escuradents

2009-03-28T16:48:00.000-07:00

Escric com l'escuradents
burxa el cau de la brutícia
amagada entre les dents.

Malgrat la blancor postissa
i l'or dels queixals comprats
esmusso cada forat
corcat, i amb vers esmolat
(fil dental, seda, sedal)
en trec veritats de fons
podrides a les genives.
Furgo nervi, carn i espina.

Escric, i és rossegar l'os
amb la millor dentadura.

Massatge

2009-03-28T08:13:00.000-07:00

Quan em cargolo molt
i no sé on para el nord
ni on em comença el cap
ni on m’acaba la cua,

tinc un amic amb dits
esmolats com la pua

que, de l’osca que sóc,
de les cordes que sóc,
de l’instrument que moc,
en treu la millor música.

M’endinsa veritats
al cau de les ferides,

sap fer caure raons;
enderroca maons
a força de petons,

i la vida desbrida.

Sap desfer-me amb els dits
els nusos, poc a poc,
com en un striptease...
descabdellar- me tota,

acordar desacords,
afinar-me la nota.

I la bola,
la pilota,
si ell l’adoba amb els dits,
se’m torna un prat toooooot llis,

verd de menta i magenta quan la llengua m’argenta,
i la vida és un prat de mans que mai no acaben.

Pols

2009-03-28T05:46:00.000-07:00

Enverino veritats
o és la veritat que m'enverina.

Posats a triar,
m'estimo més que mori ella
que no pas jo.

Indolenta

2009-03-28T05:22:00.000-07:00

Si em punxen no em treuen sang.
Ni el canó d'una pistola al clatell
no em faria pas avui
patir per mi. Teniu, preneu-la, doncs,
la meva sort: us la poso a les mans.
Què en faria jo de la sort si ara ell
ja no és amb mi?

Ni una navalla al melic.
Ni el teu adéu traïdor
no em faran pas avui patir per mi.

Que no es pot ferir un difunt.

Ahir l'adéu del pare m'obria en canal.
I tu vols, ara, esgarrapar-me els braços?

Fuig, esbarzer!
Si em punxes no en trauràs sang.
Rajo, m'escolo, em dessagno per ell,
que et quedi ben palès, no pas per tu.

Si em punxes no en trauràs res.
Tot s'ho va endur.

Mudança

2009-03-27T03:34:00.000-07:00

Alguna cosa muda en mi
que no sóc jo, alguna part
de mi que no era meva fuig:
adéu, em diu, i ja era hora.

Potser aquesta part era seva. Potser va
descuidar-se-la ell −ahir va arribar-me un sobre
amb el seu nom−, un oblit el té qualsevol.
Potser aquesta por
que ara em trec del damunt com una falsa pell
era seva.

M’arrenco el seu cognom com la pellofa.

Mudo la por per cap por:
la carn a flor de carn
la carn nua i vermella.

Arboro la nuesa del meu nom.

Estripo cartes que no se m'adrecen.

Rosec

2009-03-27T02:32:00.000-07:00

He renunciat a la pau
que suposa la ignorància;

per no ser una dona rància,
per no ser un melic babau,
per no ser una sabatilla,
he renunciat a la pau.

Tot per governar la nau
(vull ser el que faig, no el que em passa,
malgrat faci amb poca traça
i el que em passi em faci mal).
I ara el poc em sembla massa
i el xiu-xiu torna sarau.

Entre ser la circumstància
i viure amb aquest rau-rau,
he renunciat a la pau.

La traducció a l'italià és un regal de
Giovanni Miraglia, grazie, caro

Tarlo
Ho rinunciato alla pace
che suppone l’ignoranza.
Per non essere una donna rancida
per non essere un ombelico babbeo
per non essere una ciabatta,
ho rinunciato alla pace.
Tutto per governare la nave
(voglio essere quello che faccio, non quel che capita,
malgrado faccia con poca bravurae quello che capita lo faccia male).
E adesso il poco mi sembra massae il pio pio si fa baruffa.
Fra essere la circostanzae
vivere con questo rimorso,
ho rinunciato alla pace.

Hi ha jardins verticals

2009-03-26T16:37:00.000-07:00

Hi ha jardins verticals: en són els teus poemes,
també la migdiada
de diumenge
i el cafè curt
d'alguns dilluns,

i els petons
que m'arriben
els dimecres
de la finestra teva
a la finestra en punt.

Tanta por horitzontal, tantes sequeres.

Per alçar primaveres,
ens ha calgut només un pam de terra
ens ha calgut només un tros de llum.

Represa

2009-03-26T09:56:00.000-07:00

Damunt la pell estesa al sol
plouen petons perpendiculars
l' aigua vertical ve a adobar deserts,
a guarir el cos ressecat del paquiderm.

Ja s'hi endevina el brot; ja creix, ja enfila test
la vida vegetal.

I una flor
fa l'estiu.