dilluns, 14 de desembre de 2009

Atalaia

que la càlida fressa de l’estiu
és una festa rere el finestral
Anna Akhmàtova

Tinc el núvol i el nòdul a l’alçada dels ulls:
la levitat i el roc.

Enllà, al cel sense fi, dansa la broma blanca.

Mentre el nòdul −l’escull-
és una brossa a l’ull: el mal, dintre de casa;
còdol com cop de puny, pesantor d’ancoratge.

Fora, la vida passa, lleugera, i passa lluny.

Si una estaca m’aferra a la terra que vull
és al preu de ser llast de densitat feixuga:

el pes del pensament,
el pas de la tortuga,

força de gravetat
que no en sap,
de volar.

Enllà va el borrissol, enllà la ploma, el floc,
enllà el núvol que roda com un cabdell de llana.

I jo clavada al vidre de la finestra fito
l’obstacle, i dic adéu a la vida que plana,
ingràvida, al cel ras.

4 comentaris:

  1. M'he sentit identificat amb aquestes atalaies teves, amb les teves paraules. No són com les meves, aquestes atalaies, és clar, que el teu camí és un altre, però, en llegir-te, m'agafat un calfred emocionat. Seran les bromes blanques que dansen? Serà l'escull que se m'ha ficat a l'ull bocabadat? El pes del pensament? Qui saps...
    Gràcies, Laura...

    ResponElimina
  2. L'escull a l'ull bocabadat! ets poeta Pep, prò jo ja ho sabia ;-)
    Sovint els pensaments pesen com rocs, i voldríem la lleugeresa del floc, del borrissol, de la ploma, de la broma que passa...
    Sisplau, vés passant per aquí, i així ens sabem les atalaies. Tot bé? La teva escriptura? Petons

    ResponElimina
  3. Ja em conèixes, Laura: escrivivint, com puc, però sense deixar mai de fer-ho.
    I cada dimecres a l'Ateneu. Ara amb estructures. I jo, cercan-li veu a Palònies i Primers. La guaridora creix i en Primer s'ensopeix. I el Mestre, gairebé s'esvaeix sota la forta personalitat de la filleta. Ella és la protagonista. Definitivament. Saps, Laura? Tu em vas ajudar molt a fer-la crèixer, em vas ajudar a veure-ho clar. I no m'enrotllo més..., que no me n'adono.
    I sempre em paso per llegir-te, però no sempre deixo petjada. Les meves paraules es queden coixes vora les teves, però també sempre surten reforçades. Serà per simpatia i per complicitat?

    ResponElimina
  4. Complicitat i simpatia a parts iguals :-)

    ResponElimina