dissabte 18 de maig de 2013

En plena primavera

Per al Nil


Hi ha el desgast de les soles, 

tot i saber que aquest
era l'únic camí.

I hi ha la neu en plena primavera,

aquest fred a deshora, 
quan et tocava riure.

Però guaita les petges, a la neu:

no dibuixen pas
un poema inútil.

Inequívocament, les soles esvaloten
les papallones dorments d’una veu
que fou colgada, al primer plor,
sota la neu.

Vola, la ràbia
encesa al vers que creix com una estela
i com un foc s’apaga.

Vola també la por, 
ben lluny de tu.

I hi ha un batec d’estiu al cor de la rialla
que bades als ulls blaus de l’endemà.

I el sol. I el mar. I unes noves sandàlies.


dijous 16 de maig de 2013

Oscat

Marxa el mal i en queda el forat; se'm fa
més present que mai el membre extirpat.
Polsim de papallona als dits; polsim
d'ales de por, quan la por ja ha volat.

Un estrip, al vestit de nit que més
m'escau, i un estrip al crit. Allà on duia
l'ou, ara hi covo el cau del corc: cervell
oscat, tou, com un pa ple de mentides.






dimecres 15 de maig de 2013

Amb la mateixa fe

Amb la mateixa fe que ploro, ric,
amb la mateixa fe en l'amor
com en la guerra,

i la riquesa és a les mans
que enfilen pins

com a les soles
dels peus que arrasen els camins:
amb la mateixa fe que guanya
terreny, el trepig devasta
--terra premuda, cos
desarrelat--.

Les mans s'arrapen a la branca per anar enllà
i l'arrenquen.




dilluns 6 de maig de 2013

El lleó


Quan el rugit del lleó travessa els barrots
només queda repetir-se: "no en pot sortir".
Amb tot, no podràs, ni lleó ni rugit, fer-los desaparèixer...

Que el rugit t’eriça el borrissol del clatell
algunes nits, tan cert i tan present com tu
mateix? A mi no cal que m'expliquis l'esforç
titànic que és entomar el bleix i repetir-se:
"no en pot sortir". I, sense girar el cap, seguir
caminant, tothom indiferent al teu pols
secret amb la por, soldat, amor meu, seguir
caminant malgrat i valent; malmès, desarmat i petit i sense
cap reconeixement, cap altra premi que el coratge.

dimecres 24 d’abril de 2013

dissabte 13 d’abril de 2013

Fe

Què serà recordat de mi, quan res
no faci flama?, potser l'escalfor 
als dits orfes, com quan mor un llumí.

L'empremta empolsinada dels teus dits
al full en blanc.




dilluns 8 d’abril de 2013

Riu

Les paraules de sempre ja no suren.

La sorra en xucla els llots; queden forats
com petges de taquígraf a la vora
del riu, l'aigua desapareix, romanen
les grafies, un sot que el corrent allisa,
arena llisa i prou, corrent i prou,
no-res.

Les paraules de sempre ja no suren.

El riu de sempre porta
paraules noves.