En plena primavera

Per al Nil

Hi ha el desgast de les soles, 

tot i saber que aquest
era l'únic camí.

I hi ha la neu en plena primavera,

aquest fred a deshora, 

quan et tocava riure.

Però guaita les petges, a la neu:

no dibuixen pas

un poema inútil.

Inequívocament, les soles esvaloten

les papallones dorments d’una veu

que fou colgada, al primer plor,

sota la neu.

Vola, la ràbia

encesa al vers que creix com una estela

i com un foc s’apaga.

Vola també la por, 

ben lluny de tu.

I hi ha un batec d’estiu al cor de la rialla

que bades als ulls blaus de l’endemà.

I el sol. I el mar. I unes noves sandàlies.

Oscat

Marxa el mal i en queda el forat; se'm fa
més present que mai el membre extirpat.
Polsim de papallona als dits; polsim
d'ales de por, quan la por ja ha volat.

Un estrip, al vestit de nit que més
m'escau, i un estrip al crit. Allà on duia
l'ou, ara hi covo el cau del corc: cervell
oscat, tou, com un pa ple de mentides.

Amb la mateixa fe

Amb la mateixa fe que ploro, ric,
amb la mateixa fe en l'amor
com en la guerra,

i la riquesa és a les mans
que enfilen pins

com a les soles
dels peus que arrasen els camins:
amb la mateixa fe que guanya
terreny, el trepig devasta
--terra premuda, cos
desarrelat--.

Les mans s'arrapen a la branca per anar enllà
i l'arrenquen.

El lleó

Quan el rugit del lleó travessa els barrots

només queda repetir-se: "no en pot sortir".

Amb tot, no podràs, ni lleó ni rugit, fer-los desaparèixer...

Que el rugit t’eriça el borrissol del clatell

algunes nits, tan cert i tan present com tu

mateix? A mi no cal que m'expliquis l'esforç

titànic que és entomar el bleix i repetir-se:

"no en pot sortir". I, sense girar el cap, seguir

caminant, tothom indiferent al teu pols

secret amb la por, soldat, amor meu, seguir

caminant malgrat i valent; malmès, desarmat i petit i sense

cap reconeixement, cap altra premi que el coratge.

Desfullar llibres
com qui desfulla roses:
desbridar aromes.

Fe

Què serà recordat de mi, quan res

no faci flama?, potser l'escalfor 

als dits orfes, com quan mor un llumí.

L'empremta empolsinada dels teus dits

al full en blanc.

Riu

Les paraules de sempre ja no suren.

La sorra en xucla els llots; queden forats
com petges de taquígraf a la vora
del riu, l'aigua desapareix, romanen
les grafies, un sot que el corrent allisa,
arena llisa i prou, corrent i prou,
no-res.

Les paraules de sempre ja no suren.

El riu de sempre porta
paraules noves.