divendres, 14 de gener de 2011

Invisible

Visible o invisible, el poema existeix.
És allà, entre el fullam, entre la brossa:
potser un desconegut va arrossegar-lo
a cop d'escombra, juntament amb les
primaveres mortes i els borrissols
de pols. Guaita, al racó del passadís:
molles de pa com les dels nens perduts
sembren una estela de llum enmig
del bosc, i cada molla de pa, un mot,
una mà estesa que si et deixes dur
tiba, t'empeny al pou i t'hi fa caure
--caure, per enfilar-te al blau del cel.

Invisible o visible, el poema existeix.
I escriure és perdre el nord per trobar, al sud,
les paraules que esgranen el camí
que porta a casa.

10 comentaris:

  1. Magnífic!...M'ha encantat!

    T'envio un enllaç a un text on intento explicar, tan bé com sé, el que pot ser escriure per a mi...

    http://miramelsmots.blogspot.com/2011/01/escriure.html

    ResponElimina
  2. Gràcies, Núria, ja tinc ganes de llegir què expliques sobre el fet d'escriure; m'ho miro!

    ResponElimina
  3. de com la invisibilitat o la visibilitat poden fer-nos arribar a tornar a casa o no, és una qüestió de transparències, de pell, de sentiments, de porositat...
    gràcies

    ResponElimina
  4. Les paraules són invisibles i intangibles. Tan lleugeres ue se les enduu el vent. O això diuen. Jo crec que molts cops les retorna. Fantàstic poema, Laura. Com sempre. Petons.

    ResponElimina
  5. M'agrada molt el poema, i més, el final!

    ResponElimina
  6. Certament Aspa, i sovint en escriure no tornem a la casa d'on havíem sortit, és junstament per xò que arribem a casa nostra. gràcies!

    Mercè, sí, a voltes el vent escombra cap a casa;) Petons, guapa.

    Gràcies, Matilde!, escriure i escombrar comparteixen unes quantes lletres;)

    ResponElimina
  7. I a mi m'agrada que el teu blog se m'hagi fet visible, tot seguint el rastre, com qui cerca mots per a un poema -com el nen que escombra-
    via la Núria Pujolàs, on un comentaria teu ha estat com una molleta...

    Felicitats pel blog!

    ResponElimina
  8. Laura, sé que el poema l'has pensat per algú o pel mon sencer, però cada paraula que llegia era com si me la diguessis a cau d'orella, m'ha ressonat molt endins. Fantàstic. Fina

    ResponElimina
  9. Fina, aquest poema va ser per l'amic invisible poètic de la classe de divendres, i sí, és per a la persona que em va tocar i, de fet, per a tots els que em feu la confiança de confiar-me els versos. Gràcies!

    ResponElimina