dissabte, 29 de maig de 2010

Misteri

Enganxada a la lletra com altres al cavall
vaig cap avall, avall, que la paraula mata:
fan foc per la culata trets de pedra foguera.

Si no hi ha pa ni vi que sufragui la causa,
el verí de fer versos se'm concentra a la sang:
un afany esclatant que no sap reeixir.

Enganxada a la lletra i sense vi ni pa
provo de menjar mots: m'assacio de focs
artificials, i moro quan es fonen els llums

i fan llufa els coets. Cor sense munició;
cos sense (inanició) realitats tangibles
que portar-me a la boca. Nus sense cap ni volta;

veu fermada a la soca; brida prostituïda,
que per la poesia, la mamo, em deixo fer,
sóc qui mai no seré, torno on ja no m'hi vull.

Tot a canvi d'un vers corrent-me per la vena,
d'un deliri-llampec que troni lucidesa.

3 comentaris:

  1. Brutal!!
    Com m'agrada, com t'afiles!

    Trobes pa i vi sempre que els cerques

    ResponElimina
  2. No et desintoxiquis, sisplau!!
    Tu com la Winehouse: They tried to make me go to rehab and I said no, no, no.

    ResponElimina
  3. "tothom sabrà què busca / ningú sabrà que troba" (Francesc Garriga). Així filo i m'afilo, sense saber si pa si vi si versos. Petó ;-)

    i com es fa, per rehabilitar la incandescència? no, no, no,I said!

    ResponElimina