diumenge, 23 d’octubre de 2011

Daina

Equivocar-se de camí
no serà mai un encert, ni
la solució més econòmica.
Esgarriar-me, quan buscava
una drecera; heus aquí
la pressa amb què sempre ensopego.

Un cop més m'he allunyat massa de casa, sóc
--m'has dut, sender de dits-- lluny, massa
lluny de mi mateixa.

I és des de l'estranyesa d'aquest lloc desconegut
que vaig tornant a mi per un paisatge nou,
m'aturo en tot: hi ha un pou al marge del camí
ran de riu, i una evidència enfiladissa, molsa,
polpa a l'os de la pedra de sempre.

Em sento el pas lleuger com una daina jove.
Puc veure casa meva. No l'havia vist mai
des d'aquest lloc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada