divendres, 2 de desembre de 2011

Llibertat

Ni el nas de mocs, ni l'osset de peluix
caigut als peus del llit, ni tants malsons
reals o imaginaris. Ni la tos
del vigilant de les parets, ni el canó
de l'aixeta degotant.

Ara sé que no eren pas les teves pors
sinó les meves, la causa d'insomni.

Por de no tenir lloc, por de que em manqui
l'aire --només a les tres del matí,
quan tot calla i ningú ja no em reclama,
el gruix es torna feliçment respirable.

La nit m'ha reservat una cadira. Per a mi?
Ja m'espavilo. Oh, gràcies!

Paladejo aquest temps robat al son
en un mossec de xocolata negra.

Ulls com a plats em vigilen el tros
--si els tanco potser torno a ser ningú.

5 comentaris: