Al peu de l'ara

És fruita del meu temps, aquesta mitja tarda 
de dissabte encesa com la dolçor rogenca
del raïm? No sé pas com devia ser abans
la verema dels dies o ara no hi vull pensar.
Massa lluny queden ja collites previsibles
de diumenges domèstics de llarga sobretaula
i feiners escurant mala anyada de besos.

Avui tot és sentir la terra clivellada 
sadollar-se del vi d'una nova follia.

És fruita del meu temps, aquesta mitja tarda
de dissabte ennuegada com la set del meu fill
en dir-me adéu? Sé prou com era abans l’agost
etern de les rialles: petons sense guaret
els dissabtes alterns ni rostoll per quinzenes.
Massa lluny queden ja collites sense enyor.

Avui replego faltes en raïmar embriaguesa
i em tiben les clivelles com velles cicatrius
sota l’adob dels dits que em reguen de carícies.
Beure en un mateix calze: por, amor, ambivalència.

És fruita del meu temps, aquesta tarda mig 
partida mig perplexa, empassar polpa i os.
Incerta però certa, sense ahir ni demà,
plantada al peu de l’ara, concebre l’aventura.