diumenge, 3 d’abril del 2011

Cel

Te’n vas anar amb el meu permís
i també haguessis marxat sense,
però als ulls hi tenies
la mar en calma. I els cabells
m’eren l’escuma blanca de la lluna
a frec de llavi, acaronant l’adéu
com la darrera onada llepa blana
la platja que ha guardat des de l’altura.

Et vaig dir vés, i ara et tinc l’escalfor;
vés-te’n en pau, i amb mi,
la teva pau.
Però els néts feien petons a les fotografies
queixosos que l’asèpsia de la mort
els hagués estalviat el comiat.
Perplexos, encara pregunten
per què no et vas endur,
dalt de la teva estrella,
amb tu les teves coses.

Anècdota, ja ho sé. Anècdotes que ens couen
a la pell i busquen,
just en la coïssor, justificar
el fet de rajar en vers.

Sé prou que el meu dolor no abasta en aquests versos
l’alçària verbal,
que és massa gran la por que se’m menja la veu
i no em deixa dir por. Que l’enyor
no fa el poema.

Potser si escric enyoro no enyorar
tinc el cel més a prop.

14 comentaris:

  1. M'agrada especialment la frase "enyoro no enyorar"

    ResponElimina
  2. el poema és aquesta frase, Matilde :) petons!

    ResponElimina
  3. Em fas emocionar amb els teus poemes i entrar al teu bloc ja dóna serenor amb aquest cel i aquests núvols.
    Estic en un temps passat però t'ho volia dir ara.

    ResponElimina