dimarts, 5 de novembre de 2013

On l'eco calla

No hi ha res que sigui meu, tret del buit
entre paraules, tret del buit on l’eco
calla, mancat de substància i de color.

Trobo una flor al marge, però és teva.
Són dels altres, també, les pors que em llasten
i al mur, com una veu que torna, reverberen.

No hi sóc enlloc, tret de en el buit que deixen
les petxines collides a la vora
del mar per dits que no són teus.

I amb tot, és meu, el buit. I amb tot, la petja
fixa el contorn del meu pas de no-res
com les paraules fixen els forats
on jo desguasso.

On desemboco, on moro, com un riu
que perboca en un mar equivocat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada