Massatge

Quan em cargolo molt
i no sé on para el nord
ni on em comença el cap
ni on m’acaba la cua,

tinc un amic amb dits
esmolats com la pua

que, de l’osca que sóc,
de les cordes que sóc,
de l’instrument que moc,
en treu la millor música.

M’endinsa veritats
al cau de les ferides,

sap fer caure raons;
enderroca maons
a força de petons,

i la vida desbrida.

Sap desfer-me amb els dits
els nusos, poc a poc,
com en un striptease...
descabdellar- me tota,

acordar desacords,
afinar-me la nota.

I la bola,
la pilota,
si ell l’adoba amb els dits,
se’m torna un prat toooooot llis,

verd de menta i magenta quan la llengua m’argenta,
i la vida és un prat de mans que mai no acaben.