Caliu

Passegem del bracet per les terres vermelles,
arreu ragen per a tu rialles i vins, però endins
hi duus el fred.

I em retreus que és de més gruix el meu abric,
que tu esternudes més;
que el teu enyor de nit és més glaçat, més cru,
que el meu enyor de nit.

I corres a atrapar les teves terres verdes,
orfe de llars que et llevin de ser sol,
de defensar-te sol,
de passar sol la puta foradada del dol,
més fosca, dius, més fosca
que la meva.

El fred que et glaça l’espinada
no la treu pas, la meva esgarrifança.

El gel que et gela la mirada
per què em retreu el gebre als ulls?

Ni que se’t congelés el cor
jo no seria pas menys fredolica.

L’amor no és un concurs vejam que és glaça més.
L’amor no és una cursa vejam a qui li correspon
l’estufa.

L’amor és una dansa que ha de fer passar el fred.
El teu, que et glaça el moll;
el meu, que em bull al coll.

I abraçats sense abric, enfredorits tots dos,
compartir el tros d’escalf del tió
que encenem al cor de cada enyor,
al cau de cada pena,
sigui teu, sigui meu,
sigui nen, sigui nenes.

I en la terra dels verds
i en les terres vermelles,
compartir el fogar encès i estufar les idees,
generosos de sol.

I, còmplices del fred, encendre primaveres.

I agafats de les mans saltar junts les fogueres
que ens han de dur a l’estiu.