del pit de l'estimat:
els meus dits el fregaven insistents
com qui vol treure màgia
d'una llàntia vella.
A força de fregar, però,
mai no em va sortir al pas
cap geni; a força de carícies,
cap miol.
Cap cor no bategava dintre, i tanmateix,
la tebior era al pèl, la màgia al pèl.
Deu anys d'acaronar una pedra
no l'han tornada pas un gat.
Tot escalf era fals
i geni i cor, mentida.
Si no fos que l'escalf era el refrec,
si no fos que el geni era jo,
si no fos que el cor que em sentia bategar
als artells i animava la pedra erma,
muscle obstinat fins al defalliment,
tothora va ser el meu.
uauuuuuuuuuuuuuuuuu
ResponEliminaque preciós, lauraaaaa!!!
ResponEliminahi ha pedres on ensopegar, i hi ha l'obstinació a voler canviar el que no té remei.
ResponEliminaStill alive, Núria, gràcies!
Sovint quan se sent (i deixar-se sentir és VIURE), es cau en el parany de projectar els sentiments propis en el subjecte estimat, com si una cosa tan gran no pogués existir si no és que és corresposta. Són miratges, veure aigua on no n'hi ha quan es té tanta sed. Però tot té un sentit quan amb totes aquestes pedres, ja sigui dins nostre o dins de tants i tants altres persones –pedres universals– es pareixen poemes tan valents i colpidors com el que comparteixes amb nosaltres. Gràcies, mestra!
ResponEliminaun petó, Lídia!
ResponElimina