dimecres, 20 d’octubre del 2010

Coses

Sola en un món de sols, les coses m'acompanyen,
fins diria que tenen ànima, que són,
les coses, més animals que coses; les coses,
més persones que tu i que jo. I fa por
constatar que aquest vespre prefereixo a prop
qualsevol cosa que tingui botons: start
i off, qualsevol cosa que pugui apagar
quan en tinc prou: el llum, la cafetera, el foc,
el mòbil, el cotxe, la xocolata, el rom.
A tu no, que tu em vols sempre en on, i aquí em tens
buscant un lloc on amagar-me del bluetooth,
que no puc més amb la tarifa plana de
l'amor, que em pesa aquesta sort amb sabatilles,
l'exigència desidiosa del ja et tinc. Jo,
que sóc tan jo en les coses i que puc quan vull
tancar la porta, tancar el llibre, tancar el facebook,
tancar els ulls. Fins deixar de ser jo. Morir
en mi o desaparèixer al cor del meu sofà
fins no sentir-me ja el batec ni esperar res
més que l'escalfor dels coixins, que no demanen
pa ni mai no donen cap cos per conquerit.

Sola en un món de sols, cosa en un món de coses
que no saben llegir. Tampoc, aquest poema.

10 comentaris:

  1. "l'exigència desidiosa del ja et tinc"

    Tot brutal, mestra! Però aquest vers és una d'aquelles veritats que només els versos tenen la valentia de dir.

    Petons!

    ResponElimina
  2. és que els versos són més valents que jo;), un petó guapa!

    ResponElimina
  3. els versos més valents que tu? no em facis riure....

    ResponElimina
  4. Es viu, aquest poema.S'hi està.
    "Tarifa plana de l'amor", m'agrada molt com a concepte. Pagar un preu fix per un servei mínim o pagar car per un amor intermitent?
    Ai!

    ResponElimina
  5. és genial Laura, si fem tarifa plana de l'amor, hi haurà també un pack descompte?potser de [bersos]

    ResponElimina
  6. pensem que tenim barra lliure, o tarifa plana, que l'altre ha d'estar sempre disponible, que no té dret a dir no, i passem a no treballar-nos el sí. Quan tenim la cosa segura ens tornem ganduls... és el perill de la rutina. De tant en tant ens cal una pessigada que ens desperti del malviure, i ens desvetlli al somni;)

    Gràcies moltes, amics!

    ResponElimina
  7. buf! com t'ho fas que sempre la claves??? jo em quedo amb la imatge de "desaparèixer al cor del meu sofà..."

    ResponElimina
  8. gràcies Iolanda, Annaïs, i que bé si us l'heu fet una mica vostre

    ResponElimina