És allà, entre el fullam, entre la brossa:
potser un desconegut va arrossegar-lo
a cop d'escombra, juntament amb les
primaveres mortes i els borrissols
de pols. Guaita, al racó del passadís:
molles de pa com les dels nens perduts
sembren una estela de llum enmig
del bosc, i cada molla de pa, un mot,
una mà estesa que si et deixes dur
tiba, t'empeny al pou i t'hi fa caure
--caure, per enfilar-te al blau del cel.
Invisible o visible, el poema existeix.
I escriure és perdre el nord per trobar, al sud,
les paraules que esgranen el camí
que porta a casa.
Magnífic!...M'ha encantat!
ResponEliminaT'envio un enllaç a un text on intento explicar, tan bé com sé, el que pot ser escriure per a mi...
http://miramelsmots.blogspot.com/2011/01/escriure.html
Gràcies, Núria, ja tinc ganes de llegir què expliques sobre el fet d'escriure; m'ho miro!
ResponEliminade com la invisibilitat o la visibilitat poden fer-nos arribar a tornar a casa o no, és una qüestió de transparències, de pell, de sentiments, de porositat...
ResponEliminagràcies
Les paraules són invisibles i intangibles. Tan lleugeres ue se les enduu el vent. O això diuen. Jo crec que molts cops les retorna. Fantàstic poema, Laura. Com sempre. Petons.
ResponEliminaM'agrada molt el poema, i més, el final!
ResponEliminaCertament Aspa, i sovint en escriure no tornem a la casa d'on havíem sortit, és junstament per xò que arribem a casa nostra. gràcies!
ResponEliminaMercè, sí, a voltes el vent escombra cap a casa;) Petons, guapa.
Gràcies, Matilde!, escriure i escombrar comparteixen unes quantes lletres;)
I a mi m'agrada que el teu blog se m'hagi fet visible, tot seguint el rastre, com qui cerca mots per a un poema -com el nen que escombra-
ResponEliminavia la Núria Pujolàs, on un comentaria teu ha estat com una molleta...
Felicitats pel blog!
Gràcies, Jordi, i benvingut als Jardins!
ResponEliminaLaura, sé que el poema l'has pensat per algú o pel mon sencer, però cada paraula que llegia era com si me la diguessis a cau d'orella, m'ha ressonat molt endins. Fantàstic. Fina
ResponEliminaFina, aquest poema va ser per l'amic invisible poètic de la classe de divendres, i sí, és per a la persona que em va tocar i, de fet, per a tots els que em feu la confiança de confiar-me els versos. Gràcies!
ResponElimina