Cel

Te’n vas anar amb el meu permís

i també haguessis marxat sense,

però als ulls hi tenies

la mar en calma. I els cabells

m’eren l’escuma blanca de la lluna

a frec de llavi, acaronant l’adéu

com la darrera onada llepa blana

la platja que ha guardat des de l’altura.

Et vaig dir vés, i ara et tinc l’escalfor;

vés-te’n en pau, i amb mi,

la teva pau.

Però els néts feien petons a les fotografies

queixosos que l’asèpsia de la mort

els hagués estalviat el comiat.

Perplexos, encara pregunten

per què no et vas endur,

dalt de la teva estrella,

amb tu les teves coses.

Anècdota, ja ho sé. Anècdotes que ens couen

a la pell i busquen,

just en la coïssor, justificar

el fet de rajar en vers.

Sé prou que el meu dolor no abasta en aquests versos

l’alçària verbal,

que és massa gran la por que se’m menja la veu

i no em deixa dir por. Que l’enyor

no fa el poema.

Potser si escric enyoro no enyorar

tinc el cel més a prop.