Emergència

És brut el vers que no serveix de res;

una mà fóra més, una carícia,

una manta, un brou calent, calçat sec.

Impostura, clamar? 

Els mots, oh, Jaccottet,

haurien de fer sentir, commoure, moure

bondats, però els fràgils signes giravolten,
són insectes que m’embruten la pàgina,

un regiment de potes. Potes, potes...;

moure’s per a no res.

Distreure el blanc, per no veure’m el buit

ple de greix, ara, 

engrut, poema.

I la denúncia com a coartada, fer-hi res!

I les paraules, una altra frontera: fer-hi res.

I una mà fóra més, 

un llit, uns llençols nets.