vaig cap avall, avall, que la paraula mata:
fan foc per la culata trets de pedra foguera.
Si no hi ha pa ni vi que sufragui la causa,
el verí de fer versos se'm concentra a la sang:
un afany esclatant que no sap reeixir.
Enganxada a la lletra i sense vi ni pa
provo de menjar mots: m'assacio de focs
artificials, i moro quan es fonen els llums
i fan llufa els coets. Cor sense munició;
cos sense (inanició) realitats tangibles
que portar-me a la boca. Nus sense cap ni volta;
veu fermada a la soca; brida prostituïda,
que per la poesia, la mamo, em deixo fer,
sóc qui mai no seré, torno on ja no m'hi vull.
Tot a canvi d'un vers corrent-me per la vena,
d'un deliri-llampec que troni lucidesa.
Brutal!!
ResponEliminaCom m'agrada, com t'afiles!
Trobes pa i vi sempre que els cerques
No et desintoxiquis, sisplau!!
ResponEliminaTu com la Winehouse: They tried to make me go to rehab and I said no, no, no.
"tothom sabrà què busca / ningú sabrà que troba" (Francesc Garriga). Així filo i m'afilo, sense saber si pa si vi si versos. Petó ;-)
ResponEliminai com es fa, per rehabilitar la incandescència? no, no, no,I said!