veig créixer els indicis,
al camp de casa,
d'algunes veritats
--s'espiguen a tocar
de les males preguntes.
L'herba borda enverina
el brostam com el dubte
m'amagreix els propòsits.
Contemplo i deixo fer:
que qui sigui més fort
s'endugui aigua i llum.
Si és més forta la fe
o és més forta la por.
ens mereixem l'aigua i la llum.
ResponEliminaEndavant poeta!!!
gràcies, Blanca!
ResponEliminaJa saps, Laura, que sóc fidel seguidors dels teus Jardins.
ResponEliminaI tot sovint me n'adono que no ho faig de bades, perquè de vegades ensopego amb coses com:
L'herba borda enverina
el brostam com el dubte
m'amagreix els propòsits.
que són sublims.
Ei, que això no vol desmereixer la resta, però aquests versos m'han colpit (una altra vegada)
Petons.
Pep, sovint una mateixa és el brot i la mala herba, l'empenta i la recança, sovint totes dues són jo i ni amb una ni amb l'altra no em vull enfadar, que guanyi la millor, dic, és això. si t'ha colpit aquesta meva lluita, potser ets dels meus?
ResponEliminaCom escriu el gran poeta Jordi Roig: "jo només jugo per empatar".
Un petó!
Com ho saps, Laura, que ho sóc...
ResponEliminaJo, de vegades m'empalto d'arbre bord, i la rebrotada que hauria de portar-me fruita dolça, es marceix assecada i sense consol. L'hortalà de la meva vida, pobre, té una feinada que ningú no lo voldria, Laura. Feina desagraida.
Que més voldria jo, que empatar a la meva vida.
I perdó, però és que avui estic un poc negatiu. Se'm nota?
Ei, però la negativitat que m'envolta no fa que m'oblidi d'enviar-te un petó!
Pep, tu vés sembrant paraules, sempre paraules, que aquestes també fruiten! Ànims i petons!
ResponElimina