ja m'ho deia l'àvia. No em va dir, però,
que el parlar em faria perdre l'amor.
Potser perquè ella coneixia l'amor
i no en sabia res, d'escriure,
va callar els versos salvavides, les lianes
que avui la vida escriu i em llança als dits
perquè m'hi agafi fort, perquè m'hi agafi.
Com sempre, boníssim!...un petonàs!
ResponEliminaMoltes gràcies, Núria, un petó!
ResponElimina...i amb l'escriure, què es perd?
ResponEliminahttp://ravielbeutrom.blogspot.com/